Ruta de les moles i barraques de La Palma. Escrit per Natxo
Iniciem l’excursió travessant la riera de Rafamans. L’indret és ple de racons interessants, però es troba descuidat i hi ha trams certament bruts.
Llàstima que els municipis de Corbera i Cervelló no es posin d’acord per tal de mantenir neta la bucòlica riera. De cop comença la pujada. Encara no tenim els músculs calents que ja desfilem cap amunt pel mig del bosc. El terra és moll i el fang provoca alguna caiguda sense greus conseqüències. Quan sortim del forest trepitgem l’asfalt del camí de Can Rafel, moment en que comença el nostre descens cap a La Palma. Ràpidament ens endinsem entre la verdor grisenca del pi blanc, que ens porta fins el pla de les barbacoes de Can Via. Què inquietant resulta un exèrcit de barbacoes apagades, sense brases, ni carn, ni crits demanant sal i pebre, ni veus llunyanes que avisen que l’allioli ja està a punt. Desprès d’aquella imatge fantasmal seguim el sender paralel a la riera. Sembla que el pensament de la carn a la brasa ha fet brollar la gana i ens aturem a esmorzar. Entrepans, riure, vi, algun acudit, café, xocolata i a caminar de nou.
Comença a prémer la calor i la carretera talla els nostre camí. El trànsit no és gaire dens però sempre s’ha de tenir precaució. Creuem a la alçada del revolt de La Victòria i darrere l’antiga oficina de la immobiliària, ja en ruïnes, agafem un sender que ens fa pujar un altre cop. La vegetació ho ha cobert tot, però les restes d’una antiga construcció ens expliquen que sobre els nostres caps hi habia una pedrera de la que es llençaven les roques des de la part alta del penya-segat fins al lloc on ens trobem. Ho feien mitjançant un conducte especial, a través del que els rocs queien a plom. A pocs metres descobrim un gran forat a la roca. Sembla una balma natural, però és artificial. Es tracta d’una vella pedrera d’on es treien les pedres de molí, amb la seva caracteristica forma circular.
La pujada no es fa dura, ja que realitzem diverses aturades per contemplar l’objetctiu real de la nostra caminada: les barraques de pedra seca. L’Arcadi, un expert en la matèria, ens explica tot sobre aquestes peculiars construccions que fa secles servien d’aixopluc als treballadors de la vinya. Resulta curiós pensar que el bosc frondós en que ens trobem fa 50 anys era un camp de vinyes. Sense arbres. Igual que tot Corbera i gran part del nostre país. L’Arcadi ens instrueix sobre la funció de les barraques, els diferents estils de construcció, els estris i la seva història. El recorregut és tan interessant que el camí de pujada pel bell mig del forest es fa molt agradable. Per desgràcia, la major part d’aquestes barraques de pedra seca (nom que fa referència al fet que es construïen sense cap mena de ciment o similar) es troben semiderruïdes. I no només aixó, sino que en la nostra zona molt poques estan oficialment documentades. De fet, hi ha una página web molt completa que ubica gran part de les barraques de pedra seca de Catalunya. Es diu wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/) i allà es pot comprobar amb certa tristor com en el nostre municipi, i en els dels voltants, gairebé no hi ha barraques de pedra seca documentades.
Encantats amb l’abundant patrimoni històric d’aquestes contrades reprenem el camí i arribem al nucli urbà de Corbera. Allà ens espera la última sorpresa: la gent de la senyorial Torre de la Creu ens permet visitar el seu jardí i baixar per les vertiginoses escales que travessen la muntanya per l’interior d’una espectacular esquerda en la roca. Va ser el gran final d’una excursió plena d’història i bellesa local.