Escrit per Asun

PI SOLITARI, PI TALLAT, PASSEIG PEL LABERINT DE "CORBERA"

Dia 27 de gener. Sortim en cotxe de la Plaça dels Països Catalans en direcció a la carretera de Sant Andreu de la Barca. Aparquem tots a la rotonda de Can Llopart. Anem pensant quina nova versió del camí ens haurà preparat el Jaume (ja n’ha fet quatre o cinc de diferents i la seva creativitat no té límit).

Agafem un corriol al costat esquerre de la carretera. Camí amb parets de pedra a ambdós costats que ens recorda que aquí hi deuria haver camps de conreu. Després d’uns minuts arribem a una clariana i al mig trobem un pi. Li diuen EL PI SOLITARI, i és veritat,  està tot sol  i té aspecte de pi de platja, amb la copa molt enlairada.
Agafem un altre corriol, el que queda enfront del pi , puja bastant, i comencem a veure una tanca que ha hagut de ser tallada per poder accedir a dalt de tot del turó, on trobem el PI TRENCAT, punt més alt del terme de Sant Andreu i on els amics de l’Associació de Sant Andreu han posat una capelleta amb una bústia al costat per enregistrar les visites. N’hi ha que no tenen manies a l’hora d’apropiar-se del patrimoni històric, cultural i natural del poble.
Comencem a baixar... Donarem una llarga volta entre alzinars i pinedes que ens porta per can Preses i per sobre del Palau de Sant Andreu i de les urbanitzacions de can Sunyer i la Garjola de Castellví.
Hem arribat  a una altre tanca de ferro color rosa palo alta i forta (no s’hi posen per res) que creua el camí de costat a costat. Passem a l’altra banda. Estem  davant d’una masia antiga, Can Mitjans. Algú comenta: “Qui t’ha vist i qui et veu”. La masia apareix al centre d’una clotada,  envoltada de desnivells despullats de vegetació com si els acabessin de picar. Als voltants i en un d’ aquests esglaons que salven  el terreny fins al centre  ens  sorprèn l’ edifici de pedra i fang com a testimoni d’altres temps. Veiem cabres , ovelles i rucs; aquests són, segons es comenta, els que els hi han  permès tancar tota la finca incloent els camins de sempre. Continuem, però una altra vegada la tanca ens barra el pas; hem d’entrar al bosc per un tall que algú ha tingut la bona idea d’obrir i passem comprimits entre la vegetació del bosc i la tanca.
Esmorzem al mig d’un tallafocs. Continuem i tornem a creuar treballosament la tanca entre el filat i els arbustos. Després de passar per una zona frondosa i humida, el camí se’ns eixampla i un nou portal de ferro rosat barra el camí de can Mitjans. Anotem l’adreça de la pàgina web on n’anuncien com a espai natural d’oci i cultura. Diuen que es basen en “l’amor a la natura i l’humà”. L’estimen tant, la natura, que se la queden tota per a ells i barren el pas de camins seculars fins el punt que alguns s’estan perdent al caure en el desús i l’oblit.
Bé, fa anys que ja no podem passar davant del mas Mitjans i enfilem amunt cap a can Xandri. Ens fem la foto de grup davant d’aquesta masia i per la soleia de can Moriscot arribem de nou al camí asfaltat de Corbera a Sant Andreu. Passem pel bosc que el voreja fins a trobar de nou la rotonda de can Llopart.
Ha estat una sortida fàcil. Ens hem aplegat uns cinquanta, alguns d’ells per primer cop i s’han sorprès de la bellesa natural que encara queda a prop de la gran ciutat. Que duri! Cada dia costa més sortir de casa i arribar a la natura...