La Vall de Lord.- La crònica

Escrit per Cristina Parra

Vam sortir a primera d’hora del matí, desprès d’una nit més curta pel canvi d’hora, i molts vam aprofitar per fer una becaina mentre l’ Autocorb ens duia al nostre destí: Sant Llorenç de Morunys.

Quan començàvem a arribar a Coll de Jou ja es veia l’enfarinada de neu al massís del Port del Comte. Desprès de la sequera d’ enguany ens fa ver molta il·lusió. Feia un dia radiant i tot apuntava a que passaríem una bona estona caminant per aquelles contrades.

L’autocar ens va deixar una mica abans d’arribar al poble, des d’ on vam enfilar una pista asfaltada fins a l’ermita de Sant Serni del Grau. Més amunt ja vam entrar al bosc per un estret corriol que ens va dur fins al Pas de la Roca Foradada. Un pel més amunt  vam decidir parar a esmorzar, que ja era l’hora i la panxa començava a queixar-se. Les vistes des d’allà eren precioses.

Un cop ens vam cruspir l’entrepà i ens vam prendre el cafè, que sempre ens cau tant bé a la muntanya (gràcies, Jaume!), vam seguir camí fins arribar a la carena, amb les panoràmiques obertes per tot arreu, i després el terreny va començar a fer-se més ample en arribar al Serrat de Sòbol, al mig del qual trobem les runes d’una antiga casa que té el mateix nom. D’un espai pla i obert vam passar després a baixar l’espectacular camí del Mal Pas, un terreny pedregós, aspre i ple de graons que fa passar una mala estona a qui pateix de vertigen i que ens porta, travessant per una espessa boixera, cap a la casa de Torruella. Semblava que la imponent Mola de Lord, amb el seu santuari al cim, estava esperant que pugéssim a veure-la. I cap allà ens dirigíem.

L’embassament de La Llosa del Cavall quedava al fons, no del tot ple d’aigua però sí de bellesa. Començà la pujada, primer per pista fins que la vam deixar per endinsar-nos al bosc per un corriol que pujava fent zig-zag fins que vam tornar a trobar la pista i, una mica més amunt, el camí d’escales que duu fins al cim de la Mola.

Com que feia tanta calor (tot i ser al mes de març), algú s’imaginà en veu alta que a dalt trobaríem un bar i ens podríem beure una cerveseta o una coca cola ben fresquetes, i amb aquest miratge vam pujar la mar de contents. Però en arribar a dalt ens trobem que no hi ha bar, ni cerveseta, ni coca cola, ni full de reclamacions! Coses de la muntanya. A l’esplanada del costat del santuari, uns al sol i d’altres a l’ombra dels pins, vam dinar i, desprès del cafè, el nostre amic Toni ens va delectar amb una de les seves cançons de coral. Sense estendre’ns massa, si no el cos després no vol tirar, vam tornar a baixar les escales i vam continuar baixant per la pista asfaltada cap a Sant Serni. A mig camí vam fer una parada a la Font de Sant Isidre per omplir les cantimplores d’aigua ben fresca i al poc ja trobàvem el túnel excavat a la roca que, travessant-lo, ens deixava tornar a veure a baix de tot l’ermita de Sant Serni, amb l’autocar aparcat al costat. Foto de grup a l’ermita i cap al cotxe, que encara ens quedaven dues horetes de carretera fins arribar a Corbera.

La veritat és que l’excursió s’ho va valdre. La son del matí i el llarg trajecte en autocar van quedar minvats per la bellesa i diversitat de la zona que acabàvem de visitar, molts per primera vegada i segur que no l’última.