Corbera-Gelida.- La crònica

DE LA CREU DE L'ARAGALL A LA CREU DE ROCA-SAGNA   Escrit per Lluis M. Cots

Primera sortida de l'any. Ens dirigim en cotxe fins el coll de la Creu de l'Aragall i comencem a caminar. Des de la cruïlla del camí de Can Cases amb la carretera de Gelida ens enfilem cap a la carena del serrat i seguim la llinda de la urbanització. Com en altres punts de Corbera, els límits de l'urbanisme

limiten també els del terme. Arribem el collet de can Canals i prenem l'ample camí que gira a la dreta que ens conduirà cap a Gelida. Per allí, pujant i baixant successivament, passarem pel punt més alt de la sortida, 570 metres.

Més endavant el camí bifurca. El de l'esquerra va cap a la urbanització del Safari. Prenem el de la dreta, que ens baixa al llarg de la carena de la serra de Sant Miquel cap a Gelida. El camí ens ofereix, de cara i en un dia esplèndid, una extensa panoràmica: el Montseny, la Mola, Montserrat, l'Alt Penedès i l'Anoia, el sector més alt del Baix Llobregat amb Olesa, Esperarraguera... i, al fons, el pre-Pirineu.

A mà esquerra, i més aprop, observem can Ollé de la Muntanya amb els seus dos turons i comencem a descobrir les cingleres del torrent de Sant Miquel, que a la seva capçalera ofereix un complex ventall d'afluents. La baixa es pronunciada i cal vigilar. A la part més alta, en indrets on la pineda ha desaparegut, segurament després d'algun incendi, i encara no ha regenerat, podem observar clar exemples de màquia i de brolla mediterrània: abunden el bruc d'hivern en plena floració,  l'arboç i el romaní, també amb restes florals en algun cas, i les punxagudes garrigues i gatoses. Al fons ens va apareixent el poble de Gelida i una mica a mà esquerra el seu castell.

Seguim baixant i tornem a trobar el bosc. Ens apartem un moment del camí per observar un forn de calç i la seva pedrera, que en un dels seus extrems ens serveix d'agradable mirador. A en Josep li toca fer les explicacions sobre el significat d'aquestes construccions, restes industrials de ja fa unes quantes dècades i de les que algú s'hauria de preocupar de no perdre'n el record i la seva història.
Creuem la carretera i ens aturem a esmorzar a la creu de Roca-sagna:

Fa molts anys, la Moreneta,
mirant un jorn el castell,
veié una roca pelada
alçant-se al poble més bell.
(...)
Així que als àngels més destres
els va fer agafar el martell,
triar entre el ferro més bell -
dels portals del cel, les restes-,
i forjar-ne una gran creu,
esmolada en un extrem,
que no afeblissin la neu,
la pluja ni el pas del temps.
Llavors un llamp beneït
caigué del cel, transportant-la,
i al bell mig d'aquella landa
clavà el seu punyal a aquell pit
Ai, que, ferida, la roca
resta en el seu llit de mort
Sagna que sagna, preciosa,
oh, roca, sagna amb el cor.
        (Sergi Oliva)
Deixem el lloc d'esmorzar i arribem a tocar de les cases del Serralet de Gelida. Ens tornem a ficar cap el bosc i observem una bonica panoràmica del castell. Per la vora d'un petit oliverar baixem a l'indret del Racó. Trobem un nou forn de calç, que els més curiosos s'acosten a observar. Som en el punt més baix de la sortida, vers els 250 metres, i ara toca enfilar el que hem baixat.
Ara refarem el camí d'anada, però en lloc de carenant, recorrent el fons del torrent de Sant Miquel. Ens sorprèn al paisatge pels enormes cingles de desenes de metres que cauen sobre la torrentera. L'indret és estret i pregon, fred i humit i deixa veure el sol ben poques hores. En Jaume i en Josep hi han hagut de passar un parell de vegades per obrir el camí, tallat encara amb arbres caiguts de nevades i ventades i ja entortolligats d'abundosa bardissa que n'impedien el pas.

En un determinat moment hem de trencar per l'afluent esquerre del torrent i, ja perdut el traç del camí, acabem pujant pel mateix llit del barranc fins arribar al Forat del Vent. En Manel i el Jaume se'ns han avançat per explorar el terreny i quan arribem ja han trobat la manera d'accedir-hi. Som davant una enorme mola de roca que s'ha separat del penya-segat com un tronc esquerdat. Grimpant una mica i arrossegant-nos podem accedir a l'interior de l'escletxa. Dins, un enorme espai pot donar cabuda a més d'una vintena de persones i un gèlid corrent d'aire ens diu perquè aquest lloc s'anomena el Forat del Vent.

Seguim el camí cap amunt fins a retrobar l'ampla camí d'anada. Seguirem pujant de retorn. Queda encara una bon desnivell per retrobar els cotxes a Creu de l'Aragall.