Al Pont de l'Arcada.- La crònica

Escrit per Lluis Mª. Cots

Quan anava cap a la plaça dels Països Catalans, davant del poliesportiu, una mica abans de les vuit del matí, estava convençut que amb aquell fred tan poc habitual a Corbera no arribaríem a la dotzena els addictes a les caminades que encetaríem el calendari de sortides del 2011. Al cap d’una estona vaig poder comprovar que érem més de setanta els que havíem pensat el mateix i érem allí.

Després d’apropar-nos amb cotxe a les cases de can Dispanya varem començar a caminar cap el Pou dels Crestats on els més antics del poble encara ens podran mostrar restes d’un abeurador dels remats que es trobava en aquell indret. Una mica més endavant deixem el Fondo del Bosc a la dreta i el de Mas Dispanya a l’esquerra i enfilem per un petit corriol, abans difícil de veure i ara ample i completament aixaragallat pel pas de les motos. Ja veurem en què queda!

Després de la pujada i un replaneig arribem a unes restes de construccions: parets del mas, cups per trepitjar el raïm, safareig, un pou... Quan veig semblants runes en mig d’un paisatge petri i erm, avui només apte per plantes que resisteixin una àrida sequera calcària, penso com deuria ser de dura la vida perquè aquest indret fos apte per viure-la-hi. Som en lloc de topografia incerta: el cartell del SAC l’anuncia com a Mas Panyella i la cartografia com el Maset de Can Dispanya (ben lluny queda ja el mas homònim), d’altres l’anomenen com Cal Tita o quelcom semblant. Espero que algun dia, abans que el pas del temps esborri encara més la memòria d’antics llocs abandonats que anys ha foren plens de vida, algú m’ho aclareixi.

Uns metres més enllà som en una ampla cruïlla que ens pot dirigir a diversos indrets singulars: tenim a un costat la Creu de l’Ordal i l’antiga carretera, no som lluny de les grans pedreres, veiem a prop el Telègraf, construcció de curiosa història que podem consultar des d’un enllaç d’aquesta mateixa web. Nosaltres baixem una mica en paral•lel a la carretera fins que la creuem per sota, enfilem el petit bosquet, voregem un extrem de la urbanització del Lledoner, passem sota cables d’alta tensió i baixem per l’anomenat Bosc Glaçat. Aprofitem un petit indret assolellat per esmorzar.

Seguim avall. No sé si és el dia, el nom del lloc o tot plegat, però fa un fred que pela. Hem arribat al Pont de l’Arcada, objectiu principal de la nostra caminada. Un petit torrent, “fondo” en diuen al país,  ha creat un salt d’aigua, una bassa i una enorme arcada de pedra on hi cap amplament tota la colla. L’organització, incansable, ha netejat la baixada i ha preparat cordes que en facilitin l’accés. Baixant pel llit d’aquest mateix Fondo de l’Arcada, que fa camí, arribem al Fondo i camí del Lledoner.

Aquest indret ens mostra la deixadesa, l’incivisme i les conseqüències de l’urbanisme salvatge que ens assola des de fa dècades. Per aquests torrent, i durant quilòmetres, baixa, literalment, “un riu de merda”.  Les aigües residuals de les urbanitzacions de la zona aboquen a la riera des de fa anys. Ara estem de sort amb el fred: aquest punt està ple de gebre i les aigües fecals s’han glaçat. La canalla no és conscient del que és i juguen a tirar-se gel. Els avisem i el llencen precipitadament. Es freguen els dits a la roba. Ja veurem quina flaire fa quan arribin a casa. Esperem que no l’hagin xarrupat com si fos un gelat!

Passem per la depuradora que s’està construint (ja era hora), creuem i voregem la urbanització i després de baixar per una mica de bosc arribem al Pont del Lledoner, sempre imponent i curiós de creuar pel seu pas al llarg de les arcades (no sé perquè en diuen el Pont dels Tres Arcs si n’hi ha força més). Després d’una nova baixada, arribem a les esplanades de la Font de l’Era o de Sant Ponç, fort pendent, retrobarem el camí de Sant Ponç i cap a casa. Pels amants de les dades, hem caminat uns tretze quilòmetres i mig i hem acumular uns 440 metres de desnivell.

El 20 de febrer ens espera la ruta de les masies de l’Avall. Fins a la propera!