Sant Feliu de Codines – Coll d’Estenalles.- La crònica

Escrit per Lluís M. Cots

A les 7 en punt, puntuals com un clau, com cada sortida, l’autocar va arrancar i vàrem enfilar cap el nostra objectiu. Va venir de mig minut que ni jo vaig a l’excursió ni vostès poden llegir aquesta crònica. Aquest cop es tractava del tercer i penúltim tram de la caminada Matagalls – Montserrat pel GR-5. Una passejadeta de 23 km que els experts de la casa (entenguis per aquesta la secció dels Moderats) anomenen de dificultat “mitjana”.

Val a dir que l’aproximació, malgrat l’aparent dificultat de la sortida, se’m va fer molt planera: recolzat entre els braços de Morfeu i els de la meva acompanyant, l’hora d’autobús fins a Sant Feliu de Codines fou francament curta. Un cop en aquesta localitat, la vam haver de creuar entre uns quants edificis modernistes d’indubtable interès. Després d’un parell d’aturades por motius inconfessables aconseguirem creuar tota la població i arribar a un petit mirador als afores del poble. Replanagem una estona i baixem cap a diferents torrents (de Can Déu, de la Baliarda, Fondo, del Sot de la Roca). Ens hem anat endinsant per un bosc que ens recorda la flora del de Corbera: romaní, bruc, marfull, estepa... entre un bosc de pi blanc.
Quan ens tornem a enfilar podem veure en els fondals del bosc, en mig de clarianes i camps de conreu, imponents masies de nom desconegut que ens rememoren economies i formes de vida tradicionals avui perdudes. El petit replà del collet de Penjallops ens deixa agafar aire. El nom ens recorda que l’indret no fou abans tan plàcid com ens pot semblar ara i la vida en aquests llocs allunyats llavors de la civilització va ser dura i difícil. Precisament llocs molt propers i semblants a aquests van ser l’escenari d’Els sots feréstecs, novel•la de Raimon Casellas que inicià el modernisme literari català.
N’hi ha que no han esmorzat a casa i comencen a rondinar:
-   Quan esmorzem? Tinc gana!
Sort que el nostre home de seny –no cal dir de qui es tracta- ens va fer esperar fins a una hora més assenyada. Minuts després de les 10 esmorzem. Uns callen, però d’altres comencen. Des de l’inasgotable sector dels septuagenaris incansables arriben les impaciències:
- ¡Cristina, que nos enfriamos!
S’haurà d’esperar. Abans el Jaume haurà de descarregar les més que motxilles, sàrries, amb tots els atuells pel cafè: gots, sucres, cafè, llets de tota mena...
Amb aquest refrigeri ja tenim forces per arribar a Sant Llorenç Savall. Abans haurem divisat el castell de Gallifa amb la seva ermita romànica de Santa Maria. No arribarem allí fins a les 12. A la llunyania tenim el perfil de la serra de Sant Llorenç del Munt, que a mesura que caminem sentim més aprop. En aquesta població s’inicien molts itineraris i comença el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.
Després de creuar aquesta població recorrem terrenys segurament cremats durant els devastadors incendis de fa uns anys. Un cop passada la Muntada, casa de la natura de la Diputació ja dins del parc, arribem al Marquet, masia medieval amb un afegit modernista que fou de la família del poeta Pere Quart i amb una exposició permanent recordatori del poeta, aquell que parodià el poema La vaca cega de Joan Maragall amb una vaca explotada i farta que li prenguessin la llet:
        Temps era temps hi hagué una vaca cega:
        Jo sóc la vaca de la mala llet!
És l’hora de dinar. Mengem, una mica pelats de fret. El grup es divideix en dos: el menys nombrós no està per rebentar-se les cames; la majoria continua. Som el peu de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Ara ve el bo. Quatre-cents metres de pujada sobtada i brusca que acaben a coll d’Eres, entre la muntanya de Sant Llorenç i el Montcau. El camí és un petit corriol ple de vegetació, amb unes grans vistes i amb una vegetació i un relleu que ens recorden molt les muntanyes de Montserrat. Quan per fi arribem a dalt arrossegant la llengua, ens trobem l’inefable Herminio fent els seus escalfaments:
-    Si haces esto en cada parada puedes continuar como si empezases!
Som a coll d’Eres, autèntica cruïlla de camins i amb restes d’ocupació humana des de la prehistòria, com els de la propera cova Simanya. Ja només ens queda baixar fins a Coll d’Estenalles i pujar a l’autobús. El de sempre, després de fer els seus estiraments, comença a donar-nos pressa:
-    ¿Cuándo nos vamos? ¡Tengo que ir a bailar!
Enfilem cap a Corbera. Un cop allí i després d’uns hurres a la Cristina, que ens ha fet de guia a la sortida, i al xofer que ens ha tornat, ens adrecem cap a casa.